VIATGE A PORTO (I II)

Foto: R. Berrocal

Mandrejar caminant. Vam procurar ser dignes de l’oxímoron (agafat pels pèls) i si, de passada, aconseguíem també fer baixar el dinar, millor que millor. Com que per arribar a la bodega ens havíem vist obligats a creuar el Douro –no nedant, evidentment, sinó travessant a peu el modern Ponte do Infante–, ara camejàvem per una altra ciutat, Vila Nova de Gaia, una mena d’Hospitalet de Porto. Observar els transeünts enmig de la seva activitat quotidiana, a més de capbussar-nos en un estat molt plaent, ens va permetre copsar el batec de la vida portuguesa. Clar que no hi ha res que faci venir més la gana que veure els teus congèneres moure’s a un ritme superior al teu. De manera que vam caure en una nova temptació: la rebosteria lusitana. Una quesadinha de formatge, pastanaga o mango a mitja tarda mai no està de més. 

Vam desfer el camí quan començava a fer-se fosc i val a dir que la boira que es concentrava en aquell moment al Ponte do Infante va encegar els nostres sentits fins al punt de fer-nos creure que estàvem de visita en una ciutat britànica –una possibilitat gens escabellada a jutjar per l’enorme influència anglosaxona de Porto–. De retorn en el casc històric, ens dirígirem a la llibreria Lello, considerada una de les més belles d’Europa i immortalitzada en les pel·lícules de Harry Potter. Quina decepció! Em va semblar una rossa espatarrant sense cap, un Happy Books de pa sucat amb oli. El Paco Camarasa s’hauria estirat els cabells! La bellesa també està en el contingut i en aquell temple neogòtic brillava per la seva absència.

Ens vam donar una hora de pati i en la meva suite de l’Hotel do Porto vaig mirar de treure’m el regust de la llibreria amb la lectura del Llibre del desassossec del Fernando Pessoa. Després, sopar i amics i a otra cosa, mariposa.

A l’endemà, acordàrem seguir el guió al peu de la lletra, amb obediència d’executiu amb afany d’ascensos. Vam visitar el mercat do Bolhao, la torre dos clérigos, l’església do San Francisco, la do Carme i la catedral do Sé do Porto. No hi va haver temps per comprovar si l’Enrique Vila-Matas deia la veritat o simplement era una falòrnia literària de les seves quan afirmava en una columna que tombant la cantonada d’una botiga de formatges hi ha una altra de paranys per a rates que regenta un individu clavat al José Saramago.

El tercer àpat del viatge ens va dur a una terrassa de la marge dreta del Douro. Assaborir un arròs amb marisc mentre el sol et tonifica el xassís i les ocurrències dels amics, l’esperit, és la millor recepta per combatre la saudade portuguesa i la rutina habitual sigui quin sigui el país d’origen. Després, cafè al Majestic i un vol inexistent de tornada a casa gràcies al miracle del vinho verde. Em va despertar la corneta del Setè de Cavalleria amb què els catxondos de la Ryan Air acostumen a delectar el passatge en aterrar sans i estalvis amb les seves andròmines.