ADÉU A LES HUMANITATS

Foto: Imatges Google

Mesos enrere, al seu article dominical de La Van- guardia, el Joan de Sagarra es lamentava de la degradació de la “cultura general”. Feia esment del programa Saber y ganar (La 2), una raresa televisiva atès que fa catorze anys que s’emet a pesar de no tenir un altre al·licient que el de veure com els concursants que hi participen posen a prova els seus coneixements culturals. El periodista se’n reconeixia seguidor fidel des de fa anys gràcies a les virtuts del presentador, el Jordi Hurtado, i dels guionistes. Tanmateix, el que de debò l’hi té enganxat, deia, és com arriba a resultar de revelador i instructiu sobre l’evolució de la “cultura general”, per no dir sobre la seva pràctica desaparició. Tot i lloar la saviesa d’alguns participants i l’alt nivell de preparació per tal de contestar les preguntes més inversemblants, es queixava d’algunes llacunes inadmissibles que no feien més que confirmar l’estat lamentable d’allò que anomenem “cultura general”. Així mateix, aconsellava els lectors la compra i lectura d’Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats, del professor i crític literari Jordi Llovet, sobretot per dues raons: la primera, perquè parla de la desaparició d’una Universitat en què es formava l’alumnat, en què les humanitats eren quelcom viu, que s’ensenyava i que s’aprenia amb veritable amor i passió. La segona, perquè té la valentia de descriure amb tots els ets i uts les raons que ens han dut a tan dramàtica situació i els responsables, tant els de l’àmbit acadèmic com els del polític.

Dit i fet. Me’l vaig comprar i haig de dir que a mi també m’ha colpit d’allò més el duríssim i argumentat panorama que presenta en Llovet sobre l’estat d’abandonament del projecte il·lustrat i la situació d’humiliació, de decadència i d’indignitat en què han caigut les facultats d’humanitats. L’autor comenta que el millor servei que podria fer la universitat a la societat en el moment històric present, sobretot les facultats lletrades, consistiria simplement a convertir els estudiants en persones prou armades intel·lectualment per poder fer front a l’amenaça de disgregació de la sobirania intel·lectual que plana per damunt de l’individu contemporani. El Pla Bolonya, per exemple, possiblement eficaç per a les ciències i les tècniques, és ferotge amb les humanitats perquè s’abandona tota pretensió de formar cívicament l’alumnat i d’inculcar-li uns valors intel·lectuals que facin possible el dissentiment, la resistència i el combat davant d’un enemic cada cop més fort (com ho demostra el fet que s’hagi tornat invisible) o, simplement, davant dels atropellaments d’aquests governs neoliberals que imposen plans educatius com el susdit. Això per no parlar de la llarga sessió d’animació infantil i enlluernament en què les noves tecnologies han convertit l’ensenyament. «Ha succeït que, sota l’emblema fantasmagòric d’aquestes noves eines, tota vindicació d’un ensenyament basat en l’art de la paraula, en l’eloqüència i en la intel·ligència dels professors i dels alumnes, ha acabat semblant una impertinència». 

La pitjor conseqüència de formar únicament professionals en les branques més especialitzades imaginables comportarà una minva dels mateixos fonaments de la democràcia: no es pot unificar una democràcia sòlida, ni aquí ni enlloc, sense una població sobirana des del punt de vista intel·lectual. L’educació, en totes les fases, necessita amb urgència un tomb radical.