JUGANT AMB LES PARAULES (I VI)

Foto: Imatges Google

Com que ja començo a anar just de dies, avui m’he proposat concloure l’inventari de combinacions ludolingüístiques amb què us he estat turmentant aquest any. Així que procuraré ser telègrafic a fi d’encabir-ne la majoria.

Dins de la categoria dels artificis d’addició, hi ha els que es formen per fusió. En destaco l’encast, un joc que consisteix en la inserció d’un mot en el cos d’un primer per obtenir-ne un tercer. Si a un «lament», per exemple, li afegim «cera» podem aconseguir un «laCERAment». I, dins de la variant dita falca (inserció d’una sola lletra), en Toni Soler, en el seu Diccionari poc útil, en treu un gran rendiment humorístic, amb el nutritiu «entrecoit» i la fascinant «meucanògrafa». També són molt sucosos els mots maleta, neologismes creats arbitràriament a partir de la fusió de dues paraules preexistents. Així, plorem com magdalenes amb un pobre «indi-vidu» o ens solidaritzem amb el mal de panxa que als exiliats cubans els produeix la «Castroenteritis». I què dir dels falsos derivats, artificis verbals consistents en la contraposició de dos mots morfològicament relacionats però semànticament allunyats. Així doncs, no és el mateix «el bulb del jardiner que la vulva de la jardinera». 

Passo ara als artificis de subtracció i em centro en els de caire expositiu. En destaco un, el lipograma, és a dir, aquell text, com més llarg millor, en el qual falta deliberadament una lletra de l’alfabet. L’exemple per excel·lència n’és, com ja haureu endevinat, La disparition, la gran novel·la de George Perec, en què va aconseguir fer desaparèixer la vocal més comuna en francès: la E (cal destacar la traducció a l’espanyol, El secuestro, un projecte conjunt en què es va optar per prescindir de la lletra A).

Pel que fa als artificis de multiplicació, en destaco el calembour i el lapsus. El primer designa el joc de paraules per antonomàsia: una facècia narrada a la manera dels acudits que només es diferencia d’altres anècdotes perquè la seva presumpta gràcia rau en una distorsió lingüística. Els seus homòlegs són el pun anglòfon i l’equívoco espanyol. Es calcula que només en les obres de Shakespeare hi ha gairebé tres mil puns. En espanyol destaca la famosa aposta guanyada per Francisco de Quevedo a la cort en dir-li a la reina que era coixa sense embuts. Amb gran enginy, es va presentar davant sa majestat amb una flor a cada mà i li va deixar anar l’equívoc més famós de la història de la llengua espanyola: «Entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja». Quant al segon, el lapsus, un joc de paraules involuntari provocat per errors lèxics o de dicció, representa el negatiu del calembour perquè no parteix de l’enginy sinó de la incompetència verbal. Aquí haig de parlar d’un alcalde accidental de la Barcelona de començaments del segle XX, Joan Pich i Pon, i de les seves famoses piquiponades, com ara dir llengües vespertines en comptes de llengües viperines o, en una inauguració amb una espasa a la mà, aquella enigmàtica pregunta: «¿Oi que semblo un radiador romà?».

I, per acabar, me’n vaig als contraris, la repetició dels quals genera diversos artificis verbals que giren al voltant de la paradoxa. Destaquen l’oxímoron dels antics grecs i diversos gèneres populars, encapçalats pel viceversa i el súmmum. El primer és un tipus d’antítesi que confronta mots de significat oposat i teòricament excloent, com ara crit mut o intel·ligència militar. El segon, una frase que duplica un sintagma i en capgira els components, més o menys alterats, per aconseguir un contrast de sentit, com aquella de Pascal «No podem fortificar la justícia si es justifica la força». Finalment, el tercer és una frase que associa algú amb un atribut que li és antitètic, com a «El súmmum d’una florista de la Rambla és tenir mals pensaments».

Tot agraint un cop més en Màrius Serra la seva feina ímproba, tanco definitivament aquest calaix del bloc.