DIES ASSENYALATS I PREMIS A DOJO

Foto: Imatges Google

No sé d’on ve l’expressió carrinclona «cada dia és com un regal». Tampoc no tinc constància del primer treballador alienat que va dir allò de «per a mi, els dies laborals són com festius». El cas és que, a jutjar per la proliferació de naixements per generació espontània o, més ben dit, per la fal·lera reivindicativa de la societat actual, en els darrers temps pocs dies del calendari romà no són alguna cosa. Els clàssics del Pare i de la Mare, de la Hispanitat, de Tots els Sants i dels Innocents, ara brillen per la seva obsolescència. Sens dubte, han estat superats en distinció per altres de nova fornada, com el dia de la No violència, el de la Salut sexual, el de la Llengua materna, el de les Malalties rares, el dels Drets del consumidor, el de l’Aigua, el de l’Eliminació de la discriminació racial, el de la Propietat intel·lectual, el de la Diversitat biològica, el de les Poblacions indígenes, el de la Preservació de la capa d’ozó, el de l’Eradicació de la pobresa, el de l’Abolició de l’esclavitud... Tots ells tan benintencionats com breus –les vint-i-quatre hores que dura la seva celebració–.

Aquesta ànsia sobtada per glorificar dies em recorda la de concedir premis a tort i a dret. N’hi ha per donar i per vendre. Per encerts i per errors. Qui no opta a alguna distinció és perquè no vol. Així, igual que hi ha uns Oscars per a les millors categories de l’univers cinematogràfic, hi ha uns Razzies per a les pífies més sonades del cel·luloide. Igual que hi ha uns Nobel per a les disciplines científiques, humanístiques i socials, existeixen uns Ig Nobel per als invents més estrafolaris. N’hi ha fins i tot els que destaquen el tarannà d’aquells que prèviament ja han estat reconeguts socialment, com els premis Naranja y Limón. Tota moneda té el seu revers. Personalment, jo em quedo amb els del doublespeak o doble llenguatge, organitzats pel Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d’Anglès, com per exemple aquell que se li va concedir al general Figuereido l’any 1979, qui, poc després de ser elegit president de Brasil, va declarar: «La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s’hi oposi serà empresonat i destruït».

En definitiva, tot plegat respon al neguit de l’ésser humà per fer-se notar, per passar a la posteritat havent deixat una petjada indeleble en aquest món. Perquè altres recordin allò que mereix ser, en la majoria dels casos, completament oblidat, si fa no fa igual que un bon grapat de dies de l’any.