EL NÀUFRAG VOLUNTARI

 

Foto: Imatges Google

Tinc davant meu un retall de diari sobre la notícia d’un naufragi. N’he col·leccionat uns quants des que, a la universitat, el professor de redacció periodística em va fer llegir el Relato de un náufrago, l’insuperable reportatge d’en Gabriel García Márquez que El Espectador de Bogotà va publicar de fulletó després que el Nobel periodista aconseguís entrevistar el Luis Alejandro Velasco, l’únic supervivent dels vuit tripulants d’un destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia que van caure a l’aigua arran d’una tempesta en el mar Carib. Aquesta breu obra mestra que en García Márquez va escriure quan només tenia vint-i-set anys em va colpir de tal manera que, d’ençà d’aleshores, quan he anat a la platja mai no he gosat a nedar mar endins sense tenir en el punt de mira la referència de la costa. Suposo que aquesta por cerval ha estat la impulsora de la meva fascinació pels relats de naufragis (si fa no fa, la mateixa que sent l'assassí pel lloc del crim). Considero que l’èpica lluita de l’home contra els elements es reflecteix aquí més que en qualsevol altra situació. De fet, em costa imaginar un turment pitjor que el de veure’s envoltat d’aigua per tot arreu, com una illa a mercè dels capricis del medi líquid.

L’altre dia, però, a la tertúlia del bar del lloro del costat del col·le dels meus fills, el pintor Pere Llobera va revelar-nos una conjuntura inimaginable: la del nàufrag voluntari. Parlàvem del benestar i al meu amic se li va encendre la bombeta i el va relacionar amb l’artista holandès Bas Jan Ader. Com en ell és habitual, de seguida va prendre la paraula i ens va enlluernar amb la història d’aquest peculiar creador conceptual, fill d’un predicador executat pels nazis. De tant en tant, el passat traumàtic amb què convivia hi aflorava amb una brutal contundència. En un dels seus treballs fotogràfics, “The artist as consumer of extrem confort”, apareix assegut al costat d’una llar de foc, amb un gos a la vora, llegint plàcidament. Es tracta, sens dubte, d’una crítica al confortable immobilisme de l’ésser humà. Declarant-se un franciscà de l’art, no trigà a emprendre un nou projecte, “In Search of the miraculous”, el revers de la moneda. Una acció en què pretenia creuar l’Atlàntic des dels Estats Units, on vivia, fins a Europa, amb una petita embarcació de tres metres d’eslora, pèssimament equipada, l’Ocean Wave. El seu rastre es va perdre al cap de tres setmanes i, poc després, un pesquer gallec que es dirigia a Finisterre va trobar l’Ocean Wave sense el tripulant. Van donar-lo per mort aquell mateix any de 1975. Suïcidi, penitència o una forta pulsió per la mort i l’autolesió? Mai no se sabrà l’autèntica finalitat d’aquell estrany viatge.