17 de des. 2011

EL TUB DE COLA D'IMPACTE

Foto: Imatges Google
Ara fa gairebé un any, a la cua de la pastisseria del barri per comprar el tortell de Reis, vaig sentir com un home li comentava indignat a un altre la injustícia de què havia estat víctima una amiga comuna en situació precària per culpa de la crisi. Segons explicava, la dona també feia cua davant d’una coneguda organització no governamental que repartia aliments a la gent pobra. Quan va arribar el seu torn li van demanar tota mena d’explicacions i, finalment, van desatendre els seus precs per aconseguir menjar. A l’endemà, sentint-se humiliada i discriminada, hi va tornar a anar. Però no ho va fer duent el lliri a la mà sinó abillada amb una gel·laba i amb un maquillatge que enfosquia la seva pell. No va tenir cap problema per rebre una caixa amb els preuats aliments. De fet, ni tan sols li va caldre obrir la boca. El greuge va enfurismar-la tant que, encesa d’ira, no va poder estar-se de treure’s el mocador del cap i, identificant-se com la persona a qui havien negat el pa el dia anterior, tirar-los-ho en cara als sorpresos voluntaris.
Em va costar donar crèdit a aquella història, de la mateixa manera que durant els meus quinze anys de viatjant d’enciclopèdies per tota la geografia catalana no vaig fer gaire cas dels retrets de moltes famílies de pobles petits irritades pel tracte preferencial que, segons deien, reben els nens musulmans a les escoles municipals. «Què fàcil és tenir quatre o cinc fills quan et subvencionen la vida. Si és que els posem l’alfombra vermella», solien manifestar-me.
He volgut exposar aquest malestar de la ciutadania perquè també ha fet un forat en el meu cercle d’amistats. Aquests dies assisteixo impotent al deteriorament de les relacions del meu grup d’amics de fa més de vint anys per culpa d’absurdes discrepàncies al voltant de l’irresoluble trencaclosques de sempre: la col·lisió entre moros i cristians. O sigui, aquesta espessa cola d’impacte constituïda de nació, ètnia i religió que si cau als dits costa Déu i ajut desempallegar-se’n. Per això procurem no destapar-ne el tub. El galliner amical s’ha esvalotat quan una gallina inquieta –o, més ben dit, un dels galls– ha sortit de l’habitual sopor darrere del reixam de filferro i ha començat a espicassar el tub. El problema és que, no conforme amb això, de passada ha picat també la cresta dels congèneres en reprotxar-los la seva tebior. Em pregunto quantes vegades uns arguments, per més pes que tinguin, no s’hauran anat a fer punyetes per culpa d’un discurs ofensiu i mal travat. Quina dèria amb el dogmatisme i el proselitisme. No seria més efectiva la mera exposició d’uns fets que, actuant com una ampolla d’oxigen, et permetessin treure les teves pròpies conclusions? Tots tenim ulls i, encara que a vegades ens passem de giliprogres, per descomptat que hi ha coses que tampoc no ens agraden.
I ja que avui m’ha sortit un post de retrets, vull aprofitar la conjuntura per cagar-me en la perillosa proliferació de blocs sobre teories conspiratives que, amb l’única finalitat de treure rèdits del difícil moment que ens ha tocat viure, tant condicionen les ments més influenciables de la societat. Si fa no fa igual que alguns historiadors que, fent una labor de sapa dels seus interessos ideològics, han convertit el seu àmbit d’estudi en una disciplina odiosa. 

2 comentaris:

  1. M'agrada. Moltes gràcies.

    ResponElimina
  2. Més raó que un sant. O gilisant. Petons Nadalencs.

    ResponElimina