29 de nov. 2011

LA SEGONA OPORTUNITAT

Foto: Imatges Google
Qui diu que la tele no té un valor pedagògic? Vaig créixer amb una imatge que es repetia tots els diumenges a la tarda en iniciar-se el programa La segunda oportunidad, de Paco Costas. Un Jaguar xocava frontalment amb un enorme roc enmig de la carretera. Aquella col·lisió tenia un efecte tan gran en la retina de l’infant impressionable que quan, a la segona oportunitat, el vehicle aconseguia esquivar la pedra jo ja no en feia cas.
D’adult, he aplicat la metàfora moralitzadora en la majoria d’ordres de la vida. Per això, a vegades em desespero quan veig que l’home no aprèn dels seus errors. O, més ben dit, no en vol aprendre. Ara mateix, travesso una etapa de desencís. Segueixo aquests dies tots els casos de corrupció actuals, que ocupen pàgines i pàgines dels diaris, i no deixo de preguntar-me si jo era l’únic que veia aquell programa. Em sorprèn que gent com el Francisco Correa, el del cas Gürtel, o el mateix Iñaki Urdangarín, coetanis meus, no haguessin tingut cap mena de curiositat per les lliçons del Paco Costas, o, com a mínim, més endavant no haguessin pres nota dels casos de corrupció Filesa o Roldán de l’antic govern socialista del Felipe González. Ni de les seves conseqüències. És el de sempre: tot està impregnat per la cobdícia. Hom s'arrisca a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada i una altra. D’aquesta ànsia no s’escapen ni tan sols els més poderosos. Quina necessitat tenia, per exemple, el magnat Rupert Murdoch de veure’s esquitxat per l’escàndol de les escoltes telefòniques? Ja ho diu amb molta ironia un company de la feina: «Si buscava diners, ha d'estar molt xalat. A aquest tio, ni vivint quatre vides, li donaria temps de gastar-se'n tots els que té». 
Ara, en el nou context polític del país, amb els recents governs de l’Artur Mas i del Mariano Rajoy, no puc treure’m del cap aquella ignominiosa frase de l’Eduardo Zaplana: «Yo estoy en política para forrarme». I començo a fer les meves apostes sobre quan es donarà el primer cas de corrupció entre els qui s’han vist afavorits per la nova conjuntura. 
Mentrestant, avui l’organització alemanya Transparència Internacional (TI) ha fet pública la llista dels països més corruptes del món. No hi ha hagut sorpreses. Al capdavant se situen Somàlia, Corea del Nord i Myanmar. Quant als que conviden a concebre una escletxa d’esperança, hi figuren Nova Zelanda, Dinamarca i Finlàndia. Espanya ha baixat un esglaó –guau!– i ara n'ocupa el trenta-unè lloc. Ah, la condició humana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada