5 de des. 2011

LLENGÜES QUE CONVIUEN

Foto: Imatges Google
Si bé la meva llengua materna és el castellà, no puc dir que el català em fos del tot aliè en l’àmbit familiar. De fet, m’hi n’era menys que no pas en el social, un cercle reduït que constituïen, d’una banda, els companys i els professors del col·legi, i, d’una altra, els amics del barri. D’entrada, estudiava en una escola on tots els ensenyants eren franquistes castellans sense excepció ni remei i on a la meva classe, tret del fill d’un taxista –català, increïble!– i de mi, un mig xarnego fill d’empleat de banca extremeny, el gruix d’alumnes provenia de famílies immigrants que al llarg dels anys seixanta havia anat contractant la companyia Telefònica, facilitant-los a més la vivenda i fins i tot un economat a quatre passes. Pel que fa als amics del carrer del meu estimat barri de la Guineueta, el percentatge era demolidor: per tres o quatre que parlaven català en el si familiar, n’hi havia prop d’una cinquantena que ho fèiem en castellà.
A casa, érem set persones (i un gos). A part dels meus pares, del meu germà i de mi, hi residien els avis materns i un tiet avi. Tots tres eren valencians –de pobles de parla castellana–, però havien vingut de petits a viure a Barcelona, al barri de Sant Andreu de Palomar. El curiós del cas és que, si bé en el context familiar parlaven amb nosaltres i entre ells en castellà, així que sortien al carrer ho feien en català. No només això: quan venien a visitar-los els seus germans respectius, era aquest l’idioma de conversa. Haig de dir, però, que a mi aquella conjuntura em desconcertava d’allò més. No entenia per què els dos germans que vivien a casa –la meva àvia i el meu tiet avi (i, per la seva banda, el meu avi)– parlaven entre ells en castellà i, en canvi, es dirigien als seus propis germans –sis o set més– en català. Ara bé, malgrat la confusió interna que s’apoderava de mi davant la peculiar situació, val a dir que esperava amb deler aquelles visites fraternals; era molt agradós sentir un idioma inhabitual en un marc d’afecte entre éssers estimats. No tinc cap dubte que aquelles trobades –generalment, a l’hora del vermut o del berenar– van constituir el germen del meu amor pel català (per descomptat, també l’interès que posava la meva mare a ensenyar-nos al meu germà i a mi el que havia après a l’escola Rosa Sensat tan bon punt el Règim permeté de tornar a estudiar l’idioma autòcton). I això que a l’adolescència, en ser plenament conscient que les expressions i frases fetes catalanes que tant impurificaven el castellà que es parlava a casa meva eren la causa que aquest fos considerablement més pobre que el dels meus companys de classe, el català em va treure de polleguera durant una bona temporada. Però quan, en arribar a la universitat, vaig perdre la por a parlar-lo de manera regular (el mateix mèrit té l’argentina Patricia Gabancho o l’anglès Matthew Tree que els qui ens hem criat en barris eminentment castellanoparlants), es va acabar imposant l’harmonia del bilingüisme. En aquest sentit, no tinc prou paraules d’agraïment per a un company de la facultat que, solidaritzant-se amb les meves mancances amb els pronoms febles, sempre s’apressava volenterós a fer-me d’apuntador. Gràcies a ell vaig entendre que sota la capa de l’ortografia hi havia quelcom encara més valuós: el respecte a l’idioma. Un sentiment que, malauradament, l’experiència dels anys m’ha demostrat presoner dels arbitris ideològics i dels interessos polítics. Però aquesta és una altra història.
He anat a parar al passat perquè l’altre dia, a la botiga de queviures del carrer Joaquim Costa on compro de tant en tant, em vaig emocionar veient com una de les filles adolescents del matrimoni de pakistanesos que la regenta, abillada amb un sari llampant, feia cas omís del guirigall en tagal de les clientes filipines assídues de l’establiment, embadalida en la seva lectura: Els verbs catalans conjugats de Xuriguera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada