19 de des. 2011

L'OPCIÓ DE NO CAÇAR

Foto: Imatges Google
Feia temps que no tenia constància de cap penjament de llebrers, però en un diari de províncies l’altre dia vaig trobar una notícia amb foto inclosa. Vull recordar que aquestes atroces morts són conseqüència del judici arbitrari que alguns caçadors malànimes emeten sobre la competència per a la cacera dels seus gossos. La fórmula, en aquests casos, és tan elemental com qui la prescriu: tant rastreges, tant vius. Quina diferència amb el vuitcentista marquès de Camps, un caçador admirable: culte, generós i esportiu, a més d’un tirador de primer ordre. Tan sols cal llegir alguns dels seus relats venatoris per entusiasmar-se amb les tendres evocacions dels seus fidels perdiguers.
M’atreveixo a dir que l’única faceta que he repudiat del meu avi Felipe ha estat la de caçador. La seva especialitat eren les perdius. No tenia gossos, però sí perdigots, els quals amb els seus cants actuaven de reclam per atraure altres congèneres. Des del primer dia vaig considerar aberrant la seva pràctica cinegètica i em guardava d’apropar-me a les minúscules gàbies d’aquells pobres animals que, a més de delators, estaven condemnats a la presó perpètua. Encara ara em sorprenc amb la saviesa de l’instint d’infant que de seguida em va fer veure la indignitat de l’engany en algú que ja tenia l’avantatge de l’escopeta. De la mateixa manera, vaig fer creu i ratlla amb l’Ernest Hemingway arran de la lectura de Green hills of Africa, on va ser dolorós entrellucar un caçador despietat incapaç de sadollar-se amb la sang de les seves preses. És per això que li agrairé eternament al destí que em posés a les mans The old man and the sea molt abans.
Sempre que rememoro la figura del caçador em ve al cap un client cordovès –caçador únicament de preses en moviment– que em va explicar com un furtiu li va arrabassar al rei Juan Carlos un cérvol amb nou puntes en un vedat valencià. Va aprofitar l’estona de dinar del guarda que el vigilava per matar-lo. Volia evitar-li un final infame, si fa no fa com el d’aquells óssos mig ensinistrats a l’abast de l’escopeta del sàtrapa romanès Nicolai Ceasescu.
A mi, en qualsevol cas, les històries cinegètiques que més m’agraden són les de penediments. Tinc un amic bolivià que em va confessar la seva renúncia a continuar caçant el dia que, encimbellat en un guayabochi, amb una mona aranya en el punt de mira, va observar com aquesta intentava protegir-se el cos amb els braços mentre plorava com una Magdalena.
Jorge de Pallejà, autor d’un bon grapat de llibres cinegètics d’una qualitat inigualable (Al sur del lago Chad, Simba o Los búfalos del Okavango), va acabar escrivint No matar, la opción de un cazador, on explicava els motius pels quals abandonava la seva antiga afició. «Ja no mato; he descobert que els animals són molt més interessants i bonics vius. Jo caçava per l’emoció d’experimentar l’aventura de les meves lectures. Sense armes, perseguir animals és un plaer molt més estètic». Celebro la seva decisió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada