UN PLAER COMPARTIT

Foto: R. Berrocal

A primera hora de la tarda he agafat el cotxe i he circulat en direcció al bonic poble de Sant Sebastià dels Gorgs, al cor del Penedès, on tinc família política, a fi de recollir un parell de caixes de cava del bo amb què regaré els principals àpats d’aquestes festes nadalenques. Crec que és la primera vegada que surto de Barcelona en dia de cada dia sense l’objectiu de vendre una enciclopèdia. Em sento estrany i trobo a faltar la concentració i gravetat que em caracteritzaven en altres temps. Però també és cert que de seguida s’apodera de mi una sensació d’alleujament.

Renuncio a l’autopista; em proposo gaudir al màxim del paisatge vitivinícola que sé que m’espera un cop franquegi el port de l’Ordal. Estic de sort perquè el cel és net de calitja i possibilita que la llum saturi els colors. Quan arribo a El Pago comencen a aparèixer les primers vinyes. Els ceps fan la fila de mans artrítiques implorant auxili i tenen un aspecte esfereïdor: els llarguíssims sarments recorden els dits de Fu Manchu. En aquesta fase, tinc molt clar que preferiria passar una nit al bosc que no pas en una vinya. Resulta impossible imaginar que d’aquí a nou mesos estaran repletes de gotims de raïm. I molt menys que, en temps de la verema, les guineus desafiaran el risc i perseguiran embogides els remolcs dels tractors davant de la perspectiva real que en caigui algun carràs. Les he vist més d’un cop donant validesa a la faula de l'Isop. Fins i tot, he volgut imitar-les i no he resistit la temptació de menjar raïm després d’arrencar-lo del cep. Sens dubte, un dels petits plaers de la vida.

Com el del vi, que m’entusiasma. No en sóc un expert, tot i que per a mi és una matèria d’estudi permanent. M’agrada despullar-lo amb els cinc sentits. El tinc com un relaxant exercici intel·lectual que s’adiu amb la meva concepció de la vida: passió i coneixement. Des del moment d’abocar-lo a la copa, em poso en guàrdia. Resulta molt plaent contemplar-ne el color, la transparència, els reflexos, la fluïdesa (la llàgrima), el gas... Igual que la pesquisa olfactiva d’esbrinar les aromes primàries, secundàries i, per reblar el clau, fins i tot les terciàries. Clar que res millor que preparar-se per donar l’estocada i degustar-lo. Trobo sublim l’instant en què experimento el seu grau de salabror, acidesa, dolçor o amargor. Per no parlar del tacte, on conflueixen l’astringència, la temperatura, el carbònic i la densitat del vi.

Però tot això que he explicat no tindria cap sentit sense una música prèvia. I no parlo ni del moment d’obrir l’ampolla ni del de vessar-ne el contingut a la copa. M’estic referint al brindis. Perquè, hi ha alguna cosa millor que compartir aquesta font de plaer amb els éssers estimats?