SOPAR IMPROVISAT

Foto: Imatges Google

Com compatibilitzar la corrua de sopars que s’acosta per festes amb el desig d’acabar aquest bloc dignament? Només se m’acut que deixant de dormir. Avui mateix, després del festival escolar nadalenc dels meus fills, a causa del qual he modificat el meu horari laboral per sortir abans de l’oficina, m’havia fet la il·lusió de complir la meva obligació diària amb vosaltres sense notar l’alè de les presses al clatell. Tanmateix, la meva dona ha engegat en orri els meus plans en anunciar-me que faríem un mos a casa dels veïns. «Aquesta nit l’Emilio i l’Edith han convidat uns quants pares del col·le i m’han preguntat si ens venia de gust pujar a dalt. No els podia dir que no, de manera que hauràs de carregar amb la teva frustració, un parell de cadires i una ampolla de vi». «Cagada pastorets!», he proferit en el meu fur intern.

Al tercer hi havia quatre parelles i una mare desaparellada, a més de nou nens. Al segon, el meu ordinador i l’article encara per començar. No m’he volgut fer mala sang perquè, mentre els adults esperàvem a la cuina que arribés el nostre torn per sopar, m’he deixat amarar per un clima distès i agradable que de seguida m’ha fet sentir molt còmode. Així que, malgrat el neguit, he omplert de vi un got de la Hello Kitty i he procurat mostrar-me participatiu. Algú ha triat un primer tema de conversa que, de tan intranscendent, m’ha captivat en un batre d’ulls: la mida d’alguns dits de les mans. Resulta que en els homes l’índex és més llarg que l’anul·lar, mentre que en les dones succeeix el contrari. Quan ho hem anat a comprovar, m’he quedat estupefacte: el pronòstic es complia en el noranta per cent dels casos. La mare que ha atribuït aquesta curiositat morfològica a la testosterona ha estat a punt de provocar l’habitual guerra de sexes quan, de passada, ha culpabilitzat l’hormona de ser la causant de la crisi actual. I, a més, ha rematat la seva invectiva tot dient: «Si les dones haguéssim tingut el poder ara lluiria més el pèl».

Damunt la taula del menjador, els estralls d’un sopar de nens. Taques de salsa, líquid vessat a les estovalles, escampadissa de formatge ratllat i molles de pa... Fent-ne cas omís, entre espaguetis a la bolonyesa i un parell d’amanides amb tots els ingredients en harmonia, la conversa ha anat de mobles (la falta de confiança estimula l’enginy). Abans que els efectes del vi aconseguissin arrossegar-nos cap a l’atzucac on van a parar sempre els sopars improvisats, hem après les diferències entre un sinfonier i un boudoir. Després, algú ha confessat que l’aigua que circulava pel pou motoritzat del pessebre de l’aparador li feia venir pixera. I, tal com havia pressentit, hem començat a desbarrar en el fangar de l’escatologia. No ho censuro –sobretot, arran de l’aparició en la superfície del record del paper higiènic El Elefante (el de la cel·lofana groga)–. Crec que ha estat aleshores quan he donat les gràcies a la meva dona per haver acceptat la invitació dels veïns. M'havien deixat el post del dia a cor què vols.