9 de des. 2011

TRÀGICS ESPETERNECS DE LA CRISI

Foto: Imatges Google
Quan, ara fa uns mesos, el meu amic Enrique va arribar tard al nostre club de lectura mensual a NegrayCriminal perquè havia recorregut la ciutat de cap a cap a fi d’evitar un parell de desnonaments, em va donar per pensar què és el que impulsa a un ciutadà a donar la cara per un altre en una situació irreversible, sense marxa enrere, amb la justícia actuant de manera implacable, com si de cop i volta s’hagués vist encegada per l’ira dels déus de l’Olimp. Ho he sabut abans d’ahir, en assabentar-me de la notícia del veí de l’Hospitalet de Llobregat de mitjana edat que ha tallat en sec i s’ha penjat a la plaça del costat de casa –no sé si haurà fet servir un plàtan que, encara que caducifoli, és prou ferm per aguantar el pes d’un home (em pregunto si, en cas que es confirmi la meva hipòtesi, el cívic ajuntament de la vila veïna s’apressarà a posar una plaqueta metàl·lica al costat de l’escocell amb el nom de The hanging tree)–. S’estava des de feia nou mesos amb la seva esposa i una filla menor d’edat en una vivenda de protecció oficial buida que havien ocupat expeditivament pel mètode del cop de peu, després d’haver exhaurit l’atur i de no poder pagar l’habitatge de lloguer on residien. Des que la setmana passada rebés l’ordre de desnonament, havia intentat dos cops que l’ajuntament els reallotgés en un alberg, al·legant que “feia massa fred per quedar-se tirats al carrer”. Tanmateix, els serveis socials del consistori van denegar la seva petició. Imagino que van valorar que l’home havia de fer front a un judici per ocupació il·legal i no van dubtar a treure-se’l del damunt sense cap mena de compassió ni remordiment.
Tinc la certesa que, en l’actual context de crisi econòmica, la immolació d’aquest pobre home en favor dels seus éssers estimats és una història condemnada a repetir-se. Quants caps de família no es troben a hores d’ara en una situació idèntica. Sí, m’ha quedat claríssim el que va moure el meu amic a impedir, fos com fos, els desnonaments d’uns congèneres: la caritat. La mateixa compulsió que incita la majoria d’espècies animals a no moure’s del costat del seu semblant ferit. Mal senyal quan et jugues la supevivència en una conjuntura en què hi ha implicats els bancs, la justícia i els polítics de torn. No ens enganyem: aquest i no un altre és l'autèntic estat del benestar.

2 comentaris:

  1. Es escalofriante la noticia.La pena es que no seamos todos, o casi todos, como Enrique.
    María Albert

    ResponElimina
  2. La caritat és un sentiment més aviat religiós, que sorgeix de la llàstima i la compasió. És donar almoina. Em quedo amb la solidaritat -que crec que és del que parla aquest article- perquè neix del concepte de justícia i vol dir adherir-se a la causa d'altres: defensa, ajuda, fidelitat, companyonia, fraternitat...

    ResponElimina