11 de des. 2011

VEÏNS

Foto: Imatges Google
L’altre dia, en sortir de l’ascensor de casa del meu germà, al Polígono Canyelles, on jo també vaig viure durant l’adolescència i la joventut, em vaig topar amb un dels veïns del replà i em va saludar igual que acostumava a fer-ho antigament. «¡Hola, chaval!». Aquestes dues paraules són les úniques que he sentit mai sortir dels seus llavis. «Acabo d’ensopegar amb l’“holachaval”», vaig dir-li amb complicitat, mig recargolat de riure, al meu germà només tancar la porta. Immediatament, em va venir al cap el “gordito relleno”, el veí del pis de dalt de la Rambla del Caçador on vaig passar la infantesa, un home clavat a l’Oliver Hardy, el del Gordo y el flaco. No va ser l’únic. De cop i volta, vaig començar a fer recompte de tots els veïns dels quatre edificis en què he viscut al llarg de la meva vida. No me'n vaig descuidar cap.
Els veïns són els norais on subjectem la memòria. És per això que tenen una importància superlativa en la vida d’una persona. En la majoria dels casos no t’aporten gran cosa, però sí que constitueixen un barem necessari per mesurar la teva cronologia vital. Gràcies a ells aconseguim visualitzar-nos amb claredat en altres etapes de la nostra existència. Quan recordo la veïna dels baixos cridant, completament borratxa, «porteeeraaa!» –una mena d’injúria proferida dia rere dia a una altra veïna que en el passat devia fer-li alguna malifeta–, em veig amb uns ulls com unes taronges, amb pantalons curts, els genolls plens de nafres i un entrepà quilomètric a les mans.
Així mateix, m’agrada recordar-me ple d’energia, entre els vint i els trenta, pujant-los la compra a un parell de velles de l’edifici del carrer Valldonzella on vaig viure els primers anys d’emancipat. D’allà precisament puc dir que vaig treure alguns dels ensenyaments més valuosos. Encara ressonen les terribles paraules que un matí envairen el meu dormitori des de l’altra banda de l’envà de paper de fumar que em separava del veïns del costat. «Tota la vida amb tu i ara m’adono que no t’he estimat mai», li retreia amb rancor el marit a la dona. Per no parlar del càstig del vell solitari que, havent de retre comptes amb un passat tèrbol, es veié obligat a acollir un fill insospitat que, sense tenir-hi art ni part, es presentà un dia a casa seva després de viatjar des de Veneçuela. Se’m queia l’ànima als peus observant-lo deambular mig embogit pel carrer, abillat amb un batí, brut i amb la cara plena de sangtraïts, anant a buscar menjar per aquell que l’havia esclavitzat des del quart dia. De tal buc, tal eixam.
Sí, a vegades tinc una memòria que riu-te de la de Funes el memorioso, l’inoblidable personatge de Borges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada